Tots els meus noms

Cada vegada que em pregunten com em dic, em fan la brometa del: “Com la bruixa de la televisió!”. Suposo que si els meus pares tinguessin més bon gust per triar noms, m’estalviaria d’haver-ho de repetir la tira de vegades. Però tot i que no m’acaba de convèncer, m’alegro de que al cridar “Sabrina” no es giri mig poble. Això sí, prefereixo que em coneguin per un simple “Sabri” i no per Vicky o Victòria que va triar el meu germà pel meu segon nom. Li devia caure molt malament i això que acabava de néixer... Segur que si m’hagués de posar un nom a hores d’ara, triaria Eustàquia o Bruna, amb mala llet! La meva mare no es complica la vida, m’ha abreviat el nom per cridar-me cada cop que està el sopar. Per ella sóc l’Abi. Ara, que ho digui la meva mare amb accent castellà encara sona bé, però que m’ho diguin les amigues em fa sentir com una iaiona d’aquelles que seuen al parc a donar de menjar als ànecs.