IMATGES QUE PARLEN

Jo ho veig com una metàfora d'algú que intenta fugir dels seus problemes perquè no es veu capaç per enfrontar-s'hi. Pot ser per impotència, perquè no li agrada la vida que porta o perquè no està a gust amb sí mateixa. És algú que troba més fàcil escapar-se sense lluitar abans i que no sap valorar les petites coses bones que té la vida.

M'agrada perquè a mi també a vegades m'entren ganes de fugir ben lluny i perdre'm per uns instants. És trist, però s'assembla a mi i a moltes persones que no s'atreveixen o que simplement no volen enfrontar-se a la seva realitat. 

DITS - Gabriel Ferrater

ELS 5 MOMENTS DE FELICITAT

Hi ha moments únics, instants que per molt que vulguem repetir-los mai seran iguals. Sobretot els moments de felicitat. Moments en que ens agradaria que es parés el temps, que no s’acabés mai aquell sentiment de ben estar i aquella sensació que tenim de que res pot anar malament. Fins i tot en els nostres pitjors dies, quan tot ens surt malament i creiem que ja no podria ser pitjor si ens aturéssim a reflexionar segur que trobaríem un moment de felicitat, per molt petit que fos. Es complicat reconèixer aquests moments, però en quan els vivim ens donem compte de lo importants que són per nosaltres. Jo, per exemple si em posés a comptar, faria una llista molt i molt llarga, però en aquesta ocasió només en mencionaré cinc.

Crec que començaré per aquell moment amb la meva família, aquell petit instant que estic amb els meus germans, rient sense poder parar per alguna estupidesa i em dono compte que la felicitat recorre tot el meu cos i que realment estic gaudint del moment encara que sigui uns segons. No ho canviaria per res del món.

Continuaré per intentar explicar la felicitat que sento al veure el somriure de la meva mare. Encara que jo hagi tingut un dia horrorós i m’hagi aixecat amb el peu esquerra, només el fet de veure-la feliç, en fa sentir que tot està bé i em reconforta.

Però no només he passat bons moments amb la meva família, també el fet de quedar una tarda amb els meus amics i sortir a fer un volt pel poble es una bona opció. Encara que no hi hagi res obert perquè és un diumenge a la tarda, sempre trobem un motiu per riure sense fi i passar una bona estona.

Sense dubte un dels millors moments de felicitat, és quan estic jugant a bàsquet. Em relaxa moltíssim i em podria passar hores i hores davant d’una cistella sense cansar-me. De fet, quan estic trista, quan tinc un mal dia o simplement quan estic enfadada, és l’únic que em posa de bon humor i em fa pujar els ànims.

A vegades, no has de pensar en coses rebuscades per trobar un moment de felicitat. El sol fet d’agafar paper i bolígraf  i començar a expressar el que sento tant si és bo com dolent, a mi em posa de molt bon humor. Quan m’avorreixo escric frases inútils sense sentit o troços de cançons que m’agraden. Faig dibuixets i m’imagino el que m’agradaria que em passés o m’invento les meves pròpies històries on jo sóc la protagonista. Trobo que, per molt insignificant que pugui semblar, per mi és un gran moment de felicitat.

ABRAÇA LA VIDA

“Abraça la vida” i agraeix totes les coses que et passen. És el que em solc dir a mi mateixa quan estic passant per un mal moment. Perquè per moltes coses dolentes que et passin, has de pensar en positiu i  tirar endavant. Pensar que potser tot passa per alguna raó i que per molt forta que sigui la caiguda has d’aprendre a aixecar-te i no mirar enrere, aprendre dels teus errors. És una frase que em motiva molt quan no sé què fer i sobretot m’ajuda a superar les males passades.

No hi ha un moment en concret en la que l’hagi fet servir si no que, com ja he dit abans, serveix sempre que ens trobem sols, quan tenim un problema o simplement quan no sabem que fer o pensar. És una reflexió molt útil que crec que ens hauríem de fer tots en comptes de lamentar-nos. Perquè sempre ens limitem a queixar-nos i no intentem buscar una solució o una alternativa a el que ens passa.

Reflexionem, pensem, actuem en positiu. No deixem que res ni ningú ens amargui el nostre dia a dia. Que la vida són dos dies i si no aprenem a viure-la i gaudir-ne de les emocions que ens dóna, quan obrim els ulls ja serà massa tard.

DESTIL·LACIÓ CASOLANA

INTRODUCCIÓ:

Hem separat el sòlid d'un líquid en dissolució mitjançant la destilació.

MATERIAL:

- Aigua

- Cafè

- Un got de vidre

- Una olla o un bol

- Film transparent

- Figureta petita (per fer pes)

- Goma

PROCEDIMENT:

1. He emplenat l'olla amb aigua i li he posat una cullerada de cafè, després l'he barrejat bé fins que s'ha dissolt.

2. Un cop emplenada l'olla amb la barreja d'aigua i cafè, he posat el got al centre i he tapat l'olla amb el film transparent. L'he lligat amb una goma perquè s'aguantès bé.

3. He posat l'olla a un lloc on fes calor perquè s'escalfès i s'evaporès l'aigua.

4. Quan he vist que l'aigua s'havia evaporat i les gotes havien quedat enganxades al film, he agafat una petita peça de ceràmica i l'he posat per sobre, just al centre pequè les gotes d'aigua caiguèssin dins el got.

5. He repetit el procès fins el final.

RESULTATS: 

Ha caigut aigua neta dins el got.

CONCLUSIONS:

L'aigua s'ha evaporat amb l'escalfor del lloc (amb el Sol) i el vapor d'aigua ha quedat enganxat al film, però després en entrar amb contacte amb el fred de la nit, s'ha condensat. Al posar el petit pes a sobre, finalment l'aigua ha caigut dins el got.

          Des d'aquesta finestra veig el món
               

Aquesta és una fotografia de la finestra de l’habitació del meu germà gran. He triat aquesta finestra perquè és la finestra en la que es veu millor l’exterior, tot i que en totes es veu el mateix. M’agrada mirar per questa finestra quan fa bon temps. El cel em transmet molta tranquil·litat, sobretot al vespre quan comença a baixar el Sol. En aquesta fotografia s’hi veu la casa que tenim just al davant, una casa blanca molt maca amb un mur de pedra i arbust. També es veu la barana del meu balcó amb una de les moltes plantes que hi tenim.

                             Tots els meus noms

Cada vegada que em pregunten com em dic, em fan la brometa del: “Com la bruixa de la televisió!”. Suposo que si els meus pares tinguessin més bon gust per triar noms, m’estalviaria d’haver-ho de repetir la tira de vegades. Però tot i que no m’acaba de convèncer, m’alegro de que al cridar “Sabrina” no es giri mig poble. Això sí, prefereixo que em coneguin per un simple “Sabri” i no per Vicky o Victòria que va triar el meu germà pel meu segon nom. Li devia caure molt malament i això que acabava de néixer... Segur que si m’hagués de posar un nom a hores d’ara, triaria Eustàquia o Bruna, amb mala llet! La meva mare no es complica la vida, m’ha abreviat el nom per cridar-me cada cop que està el sopar. Per ella sóc l’Abi. Ara, que ho digui la meva mare amb accent castellà encara sona bé, però que m’ho diguin les amigues em fa sentir com una iaiona d’aquelles que seuen al parc a donar de menjar als ànecs.